diumenge, 28 de setembre del 2008

Temps d'espera

"A setembre, qui no haja sembrat que no sembre", diu la dita. Potser és veritat en el cas del blat, però de cara a a tardor, el millor és acabar de collir les cosetes que estiguen a l'hort, com els ditets, o les últimes tomaques, i preparar la terra per a la propera temporada. I és que curiosament la vida d'oficina, d'escola, no és diferent a la vida de l'hort. A la tardor les escoles, les oficines, es preparen la tasca de tot l'any, fan previsions, programacions, etcètera. L'hort és paregut: també es prepara per a la propera temporada.
No sé si algú ha intentat mai cavar en terra seca i dura. Ho resumiré: és una tortura. La terra, per a llaurar-la, és preferible toveta, humida, despresa. Per això el mes de setembre és ideal per a preparar la temporada: després d'una època de pluges, el millor és treballar-la bona cosa. I després de treballar-la, posar-li fem, o turba, i deixar-la reposar. 

Aquests dies, mentre treballe l'hort -un ratet cada dia, que els meus músculs no estan per a fer maratons-, observe l'estat de la terra: per damunt està seca, plena de pedretes, herbotes, closques de caragols morts. Però quan estaque l'aixaeta la terra de baix està viva, plena de cuquets, bitxets, i això em dóna fe en la preparació de l'hort. Calma, pluja i turba, i un poquet de feina cada dia faran la resta. 

divendres, 26 de setembre del 2008

La bleda


Per a mi la bleda era una verdura d'hivern, però en realitat és una verdura de tot l'any, que creix si troba un poc d'humitat. Estava cavil·lejant a l'hora del café quines plantes podia plantar, i ho he començat a parlar amb els meus progenitors, perquè el pare és pèrit agrícola de formació, i ma mare és jardinera de vocació.

"Ara no és època de plantar" insisteix la mare. Li explique  les meues intencions de deixar la terra treballada per a finals de febrer -que és quan es planten les tomaques-, i em diu que mentrestant, puc plantar verdures de tot l'any.
"Verdures de tot l'any? Et refereixes a canonges, o a julivert?" Doncs no, es referia a la bleda, a qui tenia per verdura d'hivern. Al jardí de casa en tinguérem durant una bona temporada -quan Laia era menuda, me'n recorde que baixava a l'hort a per un parell de fulles de bleda i li fèiem un soparet la mar d'ecològic. Aixina de bonica s'ha criat-. Però les varen eliminar perquè envaïen tot l'hort. Però si això és el que vullc! Una invasió de bleda durant tot l'any!! De manera que ara cave amb més alegria, pensant en les meues bledes. Només em falta fer-me amb unes quantes llaoretes de bleda.

dimecres, 24 de setembre del 2008

Saó

La veritat és que la sequera em tenia preocupada. Des que he començat a treballar el tros -amb una aixaeta de la senyoreta Pepis-, la terra estava seca i dura; de fet, ahir mateix vaig regar un poc, per estovar la terra. Ho arribe a saber... Hui és el primer dia que no hi vaig, al tros, i esperaré a que faça bon temps per a tornar. Quan torne ho hauré de fer en botes, perquè quan plou molt, de la terra en brolla una font constant -l'any passat va rajar durant un mes!-. Ara bé, l'esforç per estovar el tros serà molt menor. Què bé que ploga, la terra ho necessitava! Aixina les plantes poden començar a descansar. Mentestant, el pare i jo comencem a pensar en el planterets que volem fer: les propostes actuals són julivert, canonges i carlotes.

dimarts, 23 de setembre del 2008

El problema de la tomaca


Sé que podem trobar tomaca al llarg de tot l'any. Però la seua veritable estació és en estiu: per això molts plats d'estiu es basen en la tomaca, com el gaspatxo andalús, o les tomaques farcides. A setembre les collites personals acaben poc a poc, i la tomaca s'acumula, amb el perill que representa de perdre-les. A nosaltres ens ha estat a punt de passar, amb les tomaques que els tios (Salvador i Miquel) ens havien donat, de manera que hui, de bon matí, m'he posat a reciclar-les. Es poden reciclar de moltes maneres: fent-ne suc (els països eslaus són veritables forofos del suc de tomaca, i la sopa de tomaca -zupa pomidorowa-), fent-los en conserva o fent-ne confitura (sí, sí, confitura). Nosaltres les teníem en la llista de la confitura, però se'ns han passat. Les he redescobert hui, la meitat d'elles per a tirar, i m'ha fet llàstima: són les millors tomaques del món! De manera que les he decidit conservar de l'única manera que sé (ara per ara) que és fent-ne salsa de tomaca i guardant-les al buit. D'aquesta manera es poden guardar un meset mes. I com es fa la salsa de tomaca?
- Es ratllen les tomaques, deixant la pell fora, i tallant el que puguen tindre de podrides abans de ratllar-les.
- Es posa una olla -que no siga antiadherent, que fregir tomaca en paelles antiadherents és la manera més ràpida de desgraciar-les, les paelles, perquè l'àcid de la tomaca les fa malbé-. Es frig un poc d'oli i després es tira la tomaca ratllada.
- Es meneja bé, procurant que no s'agarre.
- Una volta la tomaca està fregida -ho sabrem perquè és més densa, i ha canviat a un color més fosc-, s'aboca a un recipient i es deixa refredar.
- Quan ja estiga refredada, la salsa s'aboca en un recipient que es puga envasar al buit. I es buida d'aire, clar.

Un consell és que s'indique en una etiqueta el dia que es va fregir i guardar a conservar, per si es tenen manies. Però a no ser que hom tinga un hort quasi-professional, i, per tant, una quantitat ingent de tomaques, la salsa es consumirà de ben segur abans d'un mes.


Les tomaques podrides no les he tirat totes: n'he conservat un parell o tres de cada espècie -pera, cherry, valenciana i una que és redona que no sé com es diu-. Les posaré a assecar, i de cara a febrer, quan s'hagen de fer nous planterets per a la temporada tomaquera que ve, tindré bones llaoretes.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Tardor

No necessite que cap home del temps em diga quan ve la tardor; hi ha símptomes interns i externs que indiquen que el calendari estacional passa pàgina: per exemple, la sobtada escama de les abelles entorn als garrofers, l'olor de la flor del garrofer -que s'insereix dins les narius i no t'abandona-, o el desig incipient de menjar magranes.
En aquestes dates és quan torna l'estació de la taronja, que ens ha abandonat durant el meset d'agost -tot i que recorde haver-me fet algun suquet de taronja natural, de la terra, a principis d'agost, enguany-. Setembre és hora de Marisols, la primera mandarina que entra al mercat. És xicoteta, i para un pèl àcida, però també té un regust dolç que, després d'aquestes setmanes sense cítrics, fa gust de cel. També és temps del caqui -una fruita desgraciadament fugaç-, i durant aquests dies n'esmorze i en berene militarment.
Prompte vindran les carabasses -que uns xiquets ens han arrancat de l'hort, quina poca gràcia m'ha fet, i les tenim en casa per vore si maduren-, i el temps dels bunyols. A vore si enguany acompanye a la Tia Sunsión un dia que en faça, que ella és l'experta de la família, i vullc que me n'ensenye.