Preparant els planters a casa

Després d'un hivern calmat, on poca cosa he pogut fer a part de mirar-me les faveretes amorosament, arribem les acaballes amb tres projectes:

1. L'hort
2. El balcó de casa
3. La cuina

Aquestes són les tres ubicacions on tinc previst plantar. A l'hort probablement hi podria fer moltes coses, però de moment l'objectiu és la tomaca. Al balcó de casa, que ara per ara tinc nu i desangelat, hi tinc previst plantar cilantre, espígol i girasols. 

Certament, tinc debilitat pel gira-sol. L'espècie que he triat és un anomenat "girasol de tardor", que malgrat el nom, quan ix és el estiu, i té l'avantatge -respecte altres espècies de gira-sols, com el mexicà- que és una planta més xicoteta, fa més mata, i suporta els climes martítims. El gira-sol mexicà, en canvi, és una espècie preciosa i enorme, de més d'un metre d'alçada, que vaig  plantar farà cinc o sis anys i em va alegrar el jardí un parell de primaveres. La podia tindre a casa dels meus pares, però no en aquest pis xicotiu on visc ara, i molt menys en un test al balcó de casa.

Finalment, la plantació que he fet a la cuina és més práctica: julivert i cebollí. Perquè odie que se m'acabe el julivert. Aquesta plantació l'he comprada pràcticament feta: en dos testos blancs i quadrats fashions a més no poder -amb cert estil feng-shui, diria jo-, a conjunt amb la meua cuina.

De moment els llavoretes ja estan acotxades en un bon toll de turba i aigua, enfocades a la llum. Aquests mesos encara gelats les conservaré a casa, i probablement quan comencen a brotar -cap a falles-, ja les podré començar a portar cap a balcons i horts.

Hort urbà. Brots d'alfalfa

Ara que visc més allunyada -físicament- de l'hort, perquè m'he traslladat a un pis, és un bon moment per a investigar les possibilitats de les cases de 70 metres quadrats. Encara no tinc el balcó acomodat per a plantar-hi plantetes, i potser encara fa un poc de fred -el mes de març serà ideal per a fer experiments-. Aixina que el primer objectiu a la vista per a fer incursions hortelanes és la cuina. Amb la idea de plantar-hi julivert, comence l'experiment amb alfalfa. I què hi fa l'alfalfa plantada a una cuina? Per a què la puc fer servir? Doncs per a fer brots. Els brots són aliments utilitzats en la cuina fashion, i també en dietes com la macrobiòtica. No és que jo siga ni fashion ni macrobiòtica, però a la vista que de moment encara no puc tindre tomaques casolanes, m'incline per aquesta opció tan cool. 

Les llavors d'alfalfa es poden comprar en qualsevol herboristeria. 

Una vegada obertes, se n'agafa un grapadet -amb cura, s'escorren com

 la sorra, perquè són xicotiues-, 

i es planta en un recipient preferentment de plàstic, xicotet -deu centímetres de diàmetre,

 com a màxim- i on prèviament hi hem posat una base de cotó -jo he utilitzat els discos de cotó que venen per a desmaquillar-se. Damunt s'hi tira el grapadet de llavoretes d'alfalfa. No cal preocupar-se si s'amuntonen, perquè a continuació s'hi posa aigua -preferentment mineral- i l'aigua s'encarregarà de distribuir-les equitativament per tot el recipient. A partir d'ahi, les he deixat damunt la mepansa i me n'he oblidat. Amb l'escalforeta casolana, d'ací a una setmana tindré uns brots d'alfalfa perfectes per a posar a l'amanida. 

Tomaques a Sant Antoni

La tomaca és una verdura d'estiu, que ningú s'espante pel títol -bé, és una solanàcia, concretament-. Però la tomaca, que és planta per la primavera, prèviament ha de tindre els planeterets fets. Doncs bé, des de Sant Antoni ja és l'època ideal per a fer els planeterets. Amb tot això de les oposicions, la veritat és que tinc l'hort un poc descuidat -vigile les faveretes quan en tinc l'ocasió, però fer, faig poca feina-. El cas és que ja ha arribat el temps de fer el planter de tomaques. 

I en què consisteix això? Doncs en recuperar aquelles llavors que havíem guardat en la capseta, les llavors de la temporada anterior. En uns testos xicotets -poden ser recipients de iogurt, per exemple- posem turba, i plantem una llaoreta per cada recipient. Com a molt, dos. I el planteret casolà el guardem dins de casa, perquè ara no fa oratge per a deixar les criatures a l'aire lliure. 

És especialment important que els planters -de tomaca o del que siga- estiguen ben regats, ben humits. És en aquesta priemra etapa, quan comencen a brotar, quan cal anar més en compte. 

Donada l'afició que té Emili a les cherry, plantaré unes poques cherry -i al preu que van al mercat, que és una estafa!!-, i després altres varietats com la valenciana. Si tot va bé, a partir d'abril-maig, els planters s'hauran guanyat el dret a un trosset d'hort, i arribarà el moment de "la plantà". Mentrestant, calor, humitat i amor a manta. I a esperar...

All, per Nadal, sembrat.

"L'all, per Nadal, sembrat", diuen els meus tios. Nadal ja enceta la temporada de la plantà. Si les faves ja estan al clot, arriba el temps del pèsol i de l'all.

Els alls es planten amb molta facilitat: això sí, en divendres o en lluna nova -o les dos coses-. Es fa un clotet, i es planta un all a cada clotet. La part més primeta de l'all cada amunt, que sobreïsca -la part d'on ixen fulles verdes quan es grana l'all, per a que ens entengam-, i la més grosseta, cap avall. I és tan fàcil com això. 

La versió del Gran Consell de Turís respecte a la plantada de l'all, en canvi, diu que es planta quan es vulga, que ja creixerá. I que si es vol tindre all durant tota la temporada, és millor anar plantant-ne un poquet a cada cert temps, per a que no isquen tots els alls alhora: aixina programem el rebost.

Agret

En el post anterior parlava de l'agret com d'una mala herba que -posada al costat del lletsó- era invasiva i s'havia d'exterminar. Res més lluny. L'agret, efectivament, és una planta de procedència africana (segle XVIII) que s'ha acomodat molt bé entre els tarongers -que són de procedència asiàtica, no ens enganyem, que en el món, d'autòcton autòcton no hi ha res-. 

L'agret no només és un encant de planta per la verdor quasi ofensiva de les fulles -que es converteix en una manta groga quan floreix, i forma una estampa idíl·lica-. Sobretot ara que plou és quan notem més els beneficis: ajuda a amarrar la terra. A més a més, estova la terra, amb la qual cosa l'oxigena, deixant-hi penetrar millor l'aigua i qualsevol forma minúscula de vida. El nom procedeix del gust agre que lo confereix l'àcid oxàlic que conté la tija. Creixen amb la humitat -esplendorosos després de plogudes com la d'aquests dies-, i a l'estiu solen desaparèixer, i es mantenen latents dins la seua arrel groixuda i enterrada a les saons de la tardor, per tornar a estovar la terra. 

Lletsons

El lletsó no és -com he arribat a sentir en alguna còmica ocasió- una cosa que es posa a la paella, sinó una planta que es comporta com una mala herba i que, abans que arribara el reg per goteig, creixia a manta en els horts de tarongers després de regar. Ara continua creixent a manta, però sobretot després de grans plogudes com les de la setmana passada.

La Wiki la defineix com una mala herba, la qual cosa és certa, però creix cada vegada més inhibida per l'agret, una planta invasora arribada de Cap Verd al voltant del segle XVIII. Quan plou l'agret també es creix, i a voltes es fa difícil distingir el lletsó entre tant d'agret. La diferència entre aquestes dues males herbes d'hort, l'agret i el lletsó, a banda de la seua autoctonicitat, és que el lletsó es menja, i l'agret, no.

El lletsó pot créixer fins arribar a tindre uns 30 centímetres, i he llegit a la Wiki -amb sorpresa- que les fulles tenen làtex, i la qualifica com a droga; nosaltres de tota la vida ens hem menjat els lletsons bullits, amb allet i oli. Però els lletsons que es mengen no s'agafen quan la planta medeix 30 centímetres, sinó quan tot just està començant a créixer i no alça mig pam de terra. Si supera aquesta etapa de creixement les fulles s'espiguen i no són agradoses de menjar. En tot cas, s'ha de tindre el gust acostumat al lletsó, ja que es tracta d'una planta amargant, i pot resultar desagardable. No agrada a tothom. Per a evitar l'amargor del lletsó es recomana canviar-li l'aigua quan està bullint. 

A casa són especialment famosos els pastissets de lletsons -o llicsons, com els anomenem nosaltres-. Es fan amb pasta escaldada, i es farceixen amb lletsó adobat amb all -picat a trossets-, oli i sal. Aquests pastissets es poden fregir al moment -amb molt d'oli- o es poden congelar crus. En aquest cas, esdevenen el fast food més sa i agradós, ja que si hom vol menjar alguna cosa ràpidament pot posar oli a fregir i cuinar els pastissets sense esperar a que es descongelen -de fet, els pastissets descongelats són més difícil s de fregir perquè la pasta s'apega-. L'única precaució que cal tindre, en aquest cas, és la de fregir-los a foc semi-lent, perquè sino es corre el perill que es frija tota la pasta però el nucli de la verdura estiga gelat o congelat -allò de "ve despacio que tengo prisa"-. 

Els pastissets i l'acompanyament que ofereix el lletsó és aplicable i traduïble a una altra herba que no és tan freqüent al meu entorn, que és la camarroja. Però d'això en parlaré en una altra ocasió. 

La collita inesperada

Tenim dos oliveres al jardí, però més per decoració que per afició. Tanmateix, amb aquesta eufòria del retorn als costums i a la terra, encara m'ha arribat enguany a fer la collita de l'oliva. Crec que l'oliva es cull més prompte, finals d'agost o setembre; i estem a octubre. Però encara hi havia olives verdes a les branques, i poc a poc, amb ajuda del meu nebot, hem collit uns quants grapats d'olives. I una volta collides i seleccionades -això de seleccionar-les no sé si es fa en grans collites, però amb els quatre grapats que hem fet, volíem quedar-nos amb les millors olivetes-, arriba l'hora de preparar-les en salmorra. I quina és la diferència entre les olives en salmorra i les que comprem -farcides o per farcir- al super? Doncs que les de casa no porten sosa, i les comercials es preparen amb sosa càustica. I la sosa càustica (que és un material que s'utilitza també per a desembossar tuberies o per a fer sabó) no és tan saludable com la salmorra. 

I com es fan les olivetes en salmorra saludables-casolanes? Ací deixe la recepta del tio Salvador, que en fa tots els anys, i li duren tot l'hivern, fins a la següent collita:

Olivetes en salmorra

1. Es xaquen les olives: per a xacar les olives es pot fer d'una a una, amb un martell -com jo, que tinc quater grapadets d'olives-, o amb una pedra o una rajola, o alguna cosa dura i gran, totes escampades al terra, xacant-les massivament. L'oliva ha de quedar esberlada, s'ha de vore una escletxa en la carn, per a que ens entengam. En el procés de xacar-les, avise que les olives solten un suc oliós i pringuen un poc -avís per a les Senyoretes Pepi com jo-. 
2. Es posen en un poal o un recipient de plàstic, amb aigua que no tinga cloro: és a dir, aigua mineral o, si en teniu, aigua d'osmosis -que és la que jo tinc a casa-. Es deixen en repòs, i te n'oblides. 
3. Al dia següent es canvia l'aigua, però les olives no s'han de tocar amb les mans, sinó en un colador. Sobretot, no tocar-les amb les mans-. L'aigua, com el dia anterior, no ha de tindre cloro. 
4. Es canvia l'aigua de les olives -d'ahí l'expressió catalana "anar a canvair l'aigua de les olives" tots els dies durant 8 dies, si pot ser més o menys a la mateixa hora cada dia. 
5. Passats els 8 dies es fa el procés següent: En un recipient -que serà el definitiu- es posen:

• 10 gots d'aigua -sense cloro-
• 1 got de sal
• 1 got de vinagre
• pebrella

Les olives es deixen en eixa mescla, i al cap d'un temps -quan les provem i no estiguen amargues- ja estaran bones. Estic parlant d'unes quantes setmanes, o un parell de mesos. 

El procés d'elaboració de la salmorra es pot fer amb altres productes apart de l'oliva, com la pebrera o la tomaca. En aquests casos, tant la pebrera com la tomaca s'han de posar quan encara estan verdes; es tracta d'un procés de conservació natural, típic de les nostres terres.