Agret

En el post anterior parlava de l'agret com d'una mala herba que -posada al costat del lletsó- era invasiva i s'havia d'exterminar. Res més lluny. L'agret, efectivament, és una planta de procedència africana (segle XVIII) que s'ha acomodat molt bé entre els tarongers -que són de procedència asiàtica, no ens enganyem, que en el món, d'autòcton autòcton no hi ha res-. 

L'agret no només és un encant de planta per la verdor quasi ofensiva de les fulles -que es converteix en una manta groga quan floreix, i forma una estampa idíl·lica-. Sobretot ara que plou és quan notem més els beneficis: ajuda a amarrar la terra. A més a més, estova la terra, amb la qual cosa l'oxigena, deixant-hi penetrar millor l'aigua i qualsevol forma minúscula de vida. El nom procedeix del gust agre que lo confereix l'àcid oxàlic que conté la tija. Creixen amb la humitat -esplendorosos després de plogudes com la d'aquests dies-, i a l'estiu solen desaparèixer, i es mantenen latents dins la seua arrel groixuda i enterrada a les saons de la tardor, per tornar a estovar la terra. 

Lletsons

El lletsó no és -com he arribat a sentir en alguna còmica ocasió- una cosa que es posa a la paella, sinó una planta que es comporta com una mala herba i que, abans que arribara el reg per goteig, creixia a manta en els horts de tarongers després de regar. Ara continua creixent a manta, però sobretot després de grans plogudes com les de la setmana passada.

La Wiki la defineix com una mala herba, la qual cosa és certa, però creix cada vegada més inhibida per l'agret, una planta invasora arribada de Cap Verd al voltant del segle XVIII. Quan plou l'agret també es creix, i a voltes es fa difícil distingir el lletsó entre tant d'agret. La diferència entre aquestes dues males herbes d'hort, l'agret i el lletsó, a banda de la seua autoctonicitat, és que el lletsó es menja, i l'agret, no.

El lletsó pot créixer fins arribar a tindre uns 30 centímetres, i he llegit a la Wiki -amb sorpresa- que les fulles tenen làtex, i la qualifica com a droga; nosaltres de tota la vida ens hem menjat els lletsons bullits, amb allet i oli. Però els lletsons que es mengen no s'agafen quan la planta medeix 30 centímetres, sinó quan tot just està començant a créixer i no alça mig pam de terra. Si supera aquesta etapa de creixement les fulles s'espiguen i no són agradoses de menjar. En tot cas, s'ha de tindre el gust acostumat al lletsó, ja que es tracta d'una planta amargant, i pot resultar desagardable. No agrada a tothom. Per a evitar l'amargor del lletsó es recomana canviar-li l'aigua quan està bullint. 

A casa són especialment famosos els pastissets de lletsons -o llicsons, com els anomenem nosaltres-. Es fan amb pasta escaldada, i es farceixen amb lletsó adobat amb all -picat a trossets-, oli i sal. Aquests pastissets es poden fregir al moment -amb molt d'oli- o es poden congelar crus. En aquest cas, esdevenen el fast food més sa i agradós, ja que si hom vol menjar alguna cosa ràpidament pot posar oli a fregir i cuinar els pastissets sense esperar a que es descongelen -de fet, els pastissets descongelats són més difícil s de fregir perquè la pasta s'apega-. L'única precaució que cal tindre, en aquest cas, és la de fregir-los a foc semi-lent, perquè sino es corre el perill que es frija tota la pasta però el nucli de la verdura estiga gelat o congelat -allò de "ve despacio que tengo prisa"-. 

Els pastissets i l'acompanyament que ofereix el lletsó és aplicable i traduïble a una altra herba que no és tan freqüent al meu entorn, que és la camarroja. Però d'això en parlaré en una altra ocasió. 

La collita inesperada

Tenim dos oliveres al jardí, però més per decoració que per afició. Tanmateix, amb aquesta eufòria del retorn als costums i a la terra, encara m'ha arribat enguany a fer la collita de l'oliva. Crec que l'oliva es cull més prompte, finals d'agost o setembre; i estem a octubre. Però encara hi havia olives verdes a les branques, i poc a poc, amb ajuda del meu nebot, hem collit uns quants grapats d'olives. I una volta collides i seleccionades -això de seleccionar-les no sé si es fa en grans collites, però amb els quatre grapats que hem fet, volíem quedar-nos amb les millors olivetes-, arriba l'hora de preparar-les en salmorra. I quina és la diferència entre les olives en salmorra i les que comprem -farcides o per farcir- al super? Doncs que les de casa no porten sosa, i les comercials es preparen amb sosa càustica. I la sosa càustica (que és un material que s'utilitza també per a desembossar tuberies o per a fer sabó) no és tan saludable com la salmorra. 

I com es fan les olivetes en salmorra saludables-casolanes? Ací deixe la recepta del tio Salvador, que en fa tots els anys, i li duren tot l'hivern, fins a la següent collita:

Olivetes en salmorra

1. Es xaquen les olives: per a xacar les olives es pot fer d'una a una, amb un martell -com jo, que tinc quater grapadets d'olives-, o amb una pedra o una rajola, o alguna cosa dura i gran, totes escampades al terra, xacant-les massivament. L'oliva ha de quedar esberlada, s'ha de vore una escletxa en la carn, per a que ens entengam. En el procés de xacar-les, avise que les olives solten un suc oliós i pringuen un poc -avís per a les Senyoretes Pepi com jo-. 
2. Es posen en un poal o un recipient de plàstic, amb aigua que no tinga cloro: és a dir, aigua mineral o, si en teniu, aigua d'osmosis -que és la que jo tinc a casa-. Es deixen en repòs, i te n'oblides. 
3. Al dia següent es canvia l'aigua, però les olives no s'han de tocar amb les mans, sinó en un colador. Sobretot, no tocar-les amb les mans-. L'aigua, com el dia anterior, no ha de tindre cloro. 
4. Es canvia l'aigua de les olives -d'ahí l'expressió catalana "anar a canvair l'aigua de les olives" tots els dies durant 8 dies, si pot ser més o menys a la mateixa hora cada dia. 
5. Passats els 8 dies es fa el procés següent: En un recipient -que serà el definitiu- es posen:

• 10 gots d'aigua -sense cloro-
• 1 got de sal
• 1 got de vinagre
• pebrella

Les olives es deixen en eixa mescla, i al cap d'un temps -quan les provem i no estiguen amargues- ja estaran bones. Estic parlant d'unes quantes setmanes, o un parell de mesos. 

El procés d'elaboració de la salmorra es pot fer amb altres productes apart de l'oliva, com la pebrera o la tomaca. En aquests casos, tant la pebrera com la tomaca s'han de posar quan encara estan verdes; es tracta d'un procés de conservació natural, típic de les nostres terres. 

La plantació de la fava

La fava ix pels volts de pasqua, és una de les verdures més matineres de l'any. Quan es cullen les faves, si un dia en culls, al cap de dos dies en tornes a tindre, de manera que també demostra tindre vocació de treball. M'agrada, aquesta planta. 

El temps de plantar: La fava es planta ara, a la tardor, entre La Pilarica i Tots Sants, més tirant cap a Tots Sants, segons mon tio Salvador. 

Plantar: Per a plantar-la, es preparen els forats en els cavallons, deixant suficient espai -mig metre entre planta i planta-. I a dins de cada forat es posen tres o quatre faves, que prèviament s'han posat en remull. Generalment es posen en línia, de manera ordenada. En el meu trosset m'han cabut tretze plantacions, ordenades en tres fileres rectes. Per a saber on està cada planta, quan s'ha fet el forat, s'han deixa les llavors i s'han tornat a tapar amb terra -ben tapades, sense manies-, al costat es clava un pal o una canya, per saber on està la planteta.

Regar: Després, segons m'han dit els tios, no fa falta regar-ho immediatament. La qüestió de la regularitat de regar les faveres encara no la tinc clara.

Brots: Els brots de la planta, si no va malament la cosa, comence a eixir al cap d'unes dos setmanes d'haver-les soterrades. Ara bé, que broten no vol dir que comencen a traure fruit de seguida. 

Fruit: Les faveres no necessiten, com els fesols o les tomaques, que es lliguen en canyes. Mira qué apanyades. Les deixes, i procures que tinguen bona cosa d'aigua. I a pasqua (o abans, segons el Tio Missero) a fer guisaos.

La plantà

No tenia previst esperar-me al 17 de març per a començar la plantà, però tampoc esperava fer-ho tan prompte. Però l'altre dia, en obrir la nevera, em vaig trobar tres cabeces d'all grillades, i el tio m'ha donat la seua benedicció per a plantar-les. Els alls en principi es poden plantar durant tot l'any -i si hom té la suficient intel·ligència, els plantarà un grapat cada cert temps, per a que no se li acumule la collita!- L'únic que s'ha de tindre prudència de fer és:

• Plantar-los quan hi ha lluna nova
• Plantar-los quan és divendres (independentment de si és lluna nova)
• plantar el grill (la part de dalt de l'all) cara cap amunt
• Soterrar-l'all tapant-lo tot. Només que isca el grill, si en té.

Jo ja tinc la franja escollida per a fer la primera plantà d'alls, i si em passa pel cap, d'ací a quinze dies o tres setmanes faré una altra plantada, i anar fent, per a tindre sempre alls tendres. I és que és una llàstima tirar un all grillat al fem. Això em fa recordar que no cal cap gran extensió d'hort per a plantar un all grillat. Ni tan sols un hort. Aquella gent que visca a la ciutat en té prou amb plantar l'all grillat -complint totes les condicions abans esmentades- en un test més o menys xicotet -a partir de 20 cm de diàmetre em pareix més que suficient-. No es tracta de tindre autosuficència alimentària a partir d'aquests alls, però això fa recuperar almenys el contacte amb la terra. I per a qui tinga nanos, també és una experiència didàctica. 

Prova superada!

Gent de poca fe: ho he aconseguit! He transformat aquell jardí d'esbarzers, pedra i tarongers caiguts en sis metres quadrats nets, cavats, de terra airejada, viva, plena de cucs i curulla de ganes de ser sembrada. Això no arriba a ser una desena part de l'hort. Però per ahi es comença. No vaig posar-me per objectiu netejar tot l'hort, ni tota la conca de la Safor: només volia demostrar-me que sóc capaç de fer-ho, i m'han bastat quinze dies, dos aixaetes, cent litres per metre quadrat i un parell de mals de llom per arribar on volia estar. I què orgullosa que estic del meu trosset, tot net, nivellat, amb cavallons pels costats per a que l'aigua de la pluja no escampe.

Continue sense estar molt segura de com distribuir la meua collita: de què vullc plantar, i en quines quantitats. Però l'optimisme acumulat crec que reservaré el meu primer trosset per a bleda i fava, i quan arribe el mes de febrer amb un poc de sort tindré un altre trosset net, per a planejar la plantada de tomaca -que per alguna cosa estic assecant i guardant gelosament llaoretes de tomaca de quatre varietats distintes-, i de les verdures que encara han de vindre. 

Després de la tempesta...

Després de cinc dies de saó la terra està embafada. El nivell freàtic ha augmentat fins als nivells saludables a què pertoca aquesta època; i em sap mal per Sueca, i tota la gent que ha perdut tant, però certament a la Safor ha plogut com tocava. Ara ja fa un parell de dies que lluu el sol -oh, fa un temps ideal, ni encomanant-ho podria haver-ho fet millor-, i aquesta vesprada tinc previst tornar al tros, a pegar una ullada i a acabar d'arrencar els esbarzers. És probable que anant aquesta vesprada encara aconseguisca enfangar-me fins als genolls, però també estic segura que no hauré de cavar tant a l'hora d'arrencar d'arrel les plantes que m'estorben. 

Ara que comença octubre encara mantindré el tros en guaret, de manera que poques notícies donaré de l'hortet. El que faré serà calcular com puc distribuir els meus sis metres quadrats de terreny net, i potser, si m'anime i el llom m'ho permet, netejaré algun tros més, per ampliar la superfície d'experiment.