El lletsó no és -com he arribat a sentir en alguna còmica ocasió- una cosa que es posa a la paella, sinó una planta que es comporta com una mala herba i que, abans que arribara el reg per goteig, creixia a manta en els horts de tarongers després de regar. Ara continua creixent a manta, però sobretot després de grans plogudes com les de la setmana passada.
La Wiki la defineix com una mala herba, la qual cosa és certa, però creix cada vegada més inhibida per l'agret, una planta invasora arribada de Cap Verd al voltant del segle XVIII. Quan plou l'agret també es creix, i a voltes es fa difícil distingir el lletsó entre tant d'agret. La diferència entre aquestes dues males herbes d'hort, l'agret i el lletsó, a banda de la seua autoctonicitat, és que el lletsó es menja, i l'agret, no.
El lletsó pot créixer fins arribar a tindre uns 30 centímetres, i he llegit a la Wiki -amb sorpresa- que les fulles tenen làtex, i la qualifica com a droga; nosaltres de tota la vida ens hem menjat els lletsons bullits, amb allet i oli. Però els lletsons que es mengen no s'agafen quan la planta medeix 30 centímetres, sinó quan tot just està començant a créixer i no alça mig pam de terra. Si supera aquesta etapa de creixement les fulles s'espiguen i no són agradoses de menjar. En tot cas, s'ha de tindre el gust acostumat al lletsó, ja que es tracta d'una planta amargant, i pot resultar desagardable. No agrada a tothom. Per a evitar l'amargor del lletsó es recomana canviar-li l'aigua quan està bullint.
A casa són especialment famosos els pastissets de lletsons -o llicsons, com els anomenem nosaltres-. Es fan amb pasta escaldada, i es farceixen amb lletsó adobat amb all -picat a trossets-, oli i sal. Aquests pastissets es poden fregir al moment -amb molt d'oli- o es poden congelar crus. En aquest cas, esdevenen el fast food més sa i agradós, ja que si hom vol menjar alguna cosa ràpidament pot posar oli a fregir i cuinar els pastissets sense esperar a que es descongelen -de fet, els pastissets descongelats són més difícil s de fregir perquè la pasta s'apega-. L'única precaució que cal tindre, en aquest cas, és la de fregir-los a foc semi-lent, perquè sino es corre el perill que es frija tota la pasta però el nucli de la verdura estiga gelat o congelat -allò de "ve despacio que tengo prisa"-.
Els pastissets i l'acompanyament que ofereix el lletsó és aplicable i traduïble a una altra herba que no és tan freqüent al meu entorn, que és la camarroja. Però d'això en parlaré en una altra ocasió.
3 comentaris:
Marta! Gràcies per la resposta a ca la Carme! El cert és que les bledes no les rego gaire. Com que de vegades me n'oblido, poden estar tranquil·lament 3 o 4 dies sense aigua. A més a més, les tinc al balcó on passa força vent, o sigui que no explico els possibles fongs.
En fi, estic una mica desesperat, perquè les taquetes blanques de les fulles s'estan estenent per totes les bledes, enciams i col. Però són molt petites. He mirat fotos d'oidi pel google i no m'ho sembla, i alhora, les fulles no tenen ni molt menys la "cendra" característica de la cendrosa. No sé què fer...
Ara havia pensat plantar tomàquets (de cara al febrer). Així, tinc unes preguntes de principiant: tu dius que has assecat els teus tomàquets, per tal de tenir les llavors. Jo primer he obert el tomàquet per veure si és bo, i un cop he trobat un tomàquet que m'agrada, he separat les llavors. Volia saber: es pot fer també així o he de conservar tot el tomàquet tal com dius tu que has fet? Puc treure la part "llefiscosa" del voltant de les llavors? He d'assecar-les primer abans de guardar-les o com que només em quedo amb les llavors les puc guardar directament? Com les guardo? en un pot? en paper de plata?
Ja veus, sóc de ciutat total ;-)
Apa, petons i moltes gràcies!
Hola, Xavi!
Això que dius de les taquetes blanques em comença a donar mala espina; hauries d'anar a buscar ajuda professional de veritat, algun metge de plantes. O li preguntaré a mon pare, que és pèrit, quan torni la setmana que ve de les seves vacances.
Pel que fa als tomàquets, la veritat és que no em vaig explicar bé: quan deia que conservava dos tomàquets en realitat volia dir que no els llençava, sinó que els esquarterava per a treure'n les llavors, i aquestes són les que es deixen assecar. La millor manera d'assecar les llavors de tomàquets és la següent:
- els treus la carn de la tomaca, i les poses totes dins d'un colador -un colador fi-. I allí, remenant, intentes treure la pelleta llefiscosa de les llavors. No ho aconseguiràs completament i no t'has de preocupar: les deixes assecar uns dies, i torna a posar-les en un colador, sota l'aigua, tornant a remenar amb les mans: les pelletes desapareixeran amb més facilitat. Després les deixes en un recipient, airejades, en un lloc on no empipin, i te n'oblides. Al cap d'unes setmanes estaran seques seques, i ja les pots guardar on vulguis: jo utilitzo els pots de crema hidratant "contorno de ojos" gastats, perquè són petits, pràctics i hermètics; però amb un paper de plata ja faràs.
Mantingues-me informada d'això de les taquetes, que m'has deixat preocupada.
Petonets!!
Moltes gràcies Marta! ja tinc les llaoretes al sol assecant-se. Les taquetes blanques, em sembla que potser sí que serà oidi, perquè veig que a la bleda se li comença a posar pols sobre una fulla... en fi, et mantindré informada...
Gràcies una altra volta! :-)
Publica un comentari a l'entrada