En el post anterior parlava de l'agret com d'una mala herba que -posada al costat del lletsó- era invasiva i s'havia d'exterminar. Res més lluny. L'agret, efectivament, és una planta de procedència africana (segle XVIII) que s'ha acomodat molt bé entre els tarongers -que són de procedència asiàtica, no ens enganyem, que en el món, d'autòcton autòcton no hi ha res-.
L'agret no només és un encant de planta per la verdor quasi ofensiva de les fulles -que es converteix en una manta groga quan floreix, i forma una estampa idíl·lica-. Sobretot ara que plou és quan notem més els beneficis: ajuda a amarrar la terra. A més a més, estova la terra, amb la qual cosa l'oxigena, deixant-hi penetrar millor l'aigua i qualsevol forma minúscula de vida. El nom procedeix del gust agre que lo confereix l'àcid oxàlic que conté la tija. Creixen amb la humitat -esplendorosos després de plogudes com la d'aquests dies-, i a l'estiu solen desaparèixer, i es mantenen latents dins la seua arrel groixuda i enterrada a les saons de la tardor, per tornar a estovar la terra.
5 comentaris:
He pogut conèixer l'agret en venir a terres valencianes i m'ha semblat senzillament preciosa.
Em demano si se'n sortiria a les terres gironines on visc...
Hola,
l'agret sempre ha sigut una herba que m'ha fet molta gràcia. Ja només pel seu nom me'n fa. I després, referent al què has dit sobre l'estampa que pinten, estic totalment d'acord, em semblen preciosos els tarongers surant a una mar d'un groc quasi insultant! :)
Sí, vore un camp tot groc per l'agret és tota una passada. Ahí amb les flor mirant al Sol. Però vore'l al teu jardí entre les plantes i saber que dificilment podràs acabar amb ell, és ... Tot en esta vida té dos cares, que anem a fer!
Canviar el concepte de "males herbes" per el de "plantes no cultivades" i no ofuscarse en lluitar contra la natura.
Canviar el concepte de "males herbes" per el de "plantes no cultivades" i no ofuscarse en lluitar contra la natura.
Publica un comentari a l'entrada